La Meridiana té el proper Onze de Setembre una cita amb el demà. Una riuada humana s’hi aplegarà en la Via Lliure a la República Catalana, convocada per l’ANC. L’avinguda que acollirà milers i milers de ciutadans “meridianament compromesos”, en paraules de Màrius Serra, serà de la gent. Però no sempre ha estat així. De fet, la Meridiana continua sent un espai que espera que la seva gent, els veïns, el facin plenament seu.

Com a tota la Meridiana, la Sagrera també ha hagut de suar per guanyar espai a l’autopista, els sorolls, la contaminació i el desfici dels conductors. Aquí, el barri s’ha hagut de construir mil·límetre a mil·límetre. Els habitants eren com uns hostes inoportuns. Ni l’equip de futbol no podia jugar a casa! Els aficionats del Sagrerense, el conjunt local, no disposaven fins ben entrats els anys setanta d’unes mínimes instal·lacions i havien de jugar fora del barri.

“Que no ens millorin l’autopista! Nosaltres no volem una autopista millorada. El que volem és reconfigurar tot l’espai de la Meridiana per convertir-la en una via de ciutat”. Això és el primer que ens etziba Josep Barbero, veí de la Sagrera i president de la seva Associació de Veïns. La frase resumeix bé el que  pensen molts dels qui hi viuen sobre les diferents reformes fetes a l’entorn de l’avinguda.

La Sagrera es considera una víctima de la Meridiana. El nom del barri transporta a l’edat mitjana, quan entorn de les esglésies es va establir un espai protegit, la sagrera, on s’aixoplugaven els humils per fugir dels perills. En aquest cas, el centre protector era l’església de Sant Martí de Provençals. Però no hi hauria pau i treva per als veïns de la Sagrera: quan es va fer el fossat ferroviari, la Sagrera va quedar aïllada de Sant Martí i fou annexada al districte de Sant Andreu.

Josep Barbero explica els esforços fets des de l’entitat per guanyar l’espai: “Des del 2007, les onze associacions de veïns dels barris de la Meridiana hem defensat que les intervencions que es facin vagin més enllà d’una simple millora, i que redefineixin l’espai”. Què volen? “Carrils més estrets perquè sigui real la limitació de velocitat de 50 quilòmetres, una millora del mobiliari urbà, un canvi en l’arbrat, ara dominat pels plataners que són envaïts per una xinxa que fa estralls. A l’Ajuntament ens han dit que ja han començat a fumigar i que aviat vindran a la Sagrera”.

Josep Barbero, president de l’Associació de Veïns de La Sagrera. Foto: Adrià Costa.

Aquí els dirigents veïnals han de fer de tot, d’urbanistes, d’agitadors socials, d’animadors culturals… i de botànics. Barbero: “Volem arbres singulars. Si una zona només té un tipus d’arbre, és més procliu a les plagues. Hem demanat que plantin acàcies, magnòlies… que hi hagi diversitat”.

Parc de la Pegaso

Si s’hagués de citar un lloc de la Meridiana com a símbol de la recuperació d’un espai per als qui hi viuen, aquest lloc seria els antics terrenys de la Pegaso. A tocar de l’avinguda, on hi havia hagut la seu de l’Enasa (Empresa Nacional de Autocamiones), antiga Hispano-Suiza, avui hi ha una zona verda (el Parc Pegaso).

Un jove descansa a l’ombra dels arbres del Parc de la Pegaso. Foto: Adrià Costa

La lluita no va ser gens fàcil. La Pegaso ocupava un espai de vuit hectàrees (per entendre’ns, vuit illes de l’Eixample). A començaments dels setanta, es va decidir el trasllat de la fàbrica a la Zona Franca. L’empresa pertanyia majoritàriament a l’antic INI, l’Institut Nacional d’Indústria, és a dir, a l’Estat. El més lògic era que els terrenys que l’empresa deixés desocupats passessin a equipaments públics. Però la racionalitat no era el més característic en aquells anys del tardofranquisme. Si els habitants de la zona creien que ho tindrien fàcil, aviat van comprovar el pa que s’hi donava.

Una plataforma veïnal es va mobilitzar de seguida per reclamar un seguit d’equipaments al servei de la ciutadania. Però els dirigents de la ciutat no tenien els interessos dels ciutadans com a prioritat. Els veïns exigien les escoles que no tenien alhora que l’alcalde Joaquim Viola inaugurava noves edificacions, mentre el dictador agonitzava. Una escola bressol? Un espai per a zona verda? Una escola als antics espais de la Pegaso? Durant anys, l’escola vindicada va ser una maqueta. Com la que van construir els veïns per donar-se ànims i presentar com a logotip el març del 1977, quan es va celebrar una curiosíssima Diada del Nen sense Escola.

L’entrada al Parc de la Pegaso pel carrer Gran de La Sagrera, conserva encara la façana de l’antiga fàbrica ENASA, on es construien els coneguts camions. Foto: Adrià Costa

En el parc, a banda d’altres instal·lacions, hi ha una escola, un institut de secundària i una escola bressol. Són reclamacions del veïnat que es van aconseguir després d’anys d’esforç. Però les 3,65 hectàrees de la zona verda i frondosa, travessada per un canal d’aigua, són tan sols una part de les antigues instal·lacions de la Pegaso. Barbero recorda un lema del moviment veïnal: “Cap habitatge en zona d’equipament, cap equipament en zona verda”. En realitat, cada espai guanyat per la vida comunitària era una concessió entre les parts en conflicte: els veïns, les administracions i els interessos privats. Si això és així a tot arreu, a la Meridiana ho és molt més. I els veïns solen ser la part més feble.

Encara queden cases per enrunar per culminar el Parc de la Pegaso. Foto: Adrià Costa
Barbero recorda que “el parc encara no està acabat. Hi ha una part de cases que encara no han estat enderrocades, i que formen la fase final del projecte del parc”. Una part de les antigues instal·lacions de Pegaso, a tocar de la Meridiana, van acabar acollint una zona residencial amb mil habitatges, i uns magatzems de la cadena Sears, que després va adquirir Galerías Preciados, abans de passar a Hipercor. Aquí tindria lloc el tràgic atemptat d’ETA el juny de 1987.

Espais recuperats

Si hi ha dues paraules que repeteixen els veïns dels diversos barris per on travessa la Meridiana són les de “pacificar” i “humanitzar”. Cada cantonada ha estat una lluita. Des de les més ambicioses, com la zona de la Pegaso, fins a les més petites. Com la Torre de la Sagrera, un edifici del 1875 d’estil indià, que es creu que va pertànyer a algun dirigent de la fàbrica tèxtil La Española, a prop de la Fabra i Coats. Barbero ens diu que van estar a punt d’enderrocar l’edifici, sota del qual s’hi va descobrir fa poc un refugi antiaeri de la Guerra Civil. Finalment, gràcies a la mobilització del barri, la torre sobreviurà i acollirà diverses entitats cíviques de l’entorn.

La Torre de La Sagrera, que ha d’albergar el futur casal del barri. Foto: Adrià Costa

A pocs metres de la torre, a tocar de la via fèrria i de l’estació encara no oberta de la Sagrera-TAV de les línies 9 i 10 del metro, es troba la zona on s’havien instal·lat les barraques de la Perona. El nom li ve de la visita a Barcelona d’Eva Duarte, la dona del general Perón, aleshores president de l’Argentina. La pitjor història sempre es recrea amb els febles. Les autoritats van voler “netejar” altres parts de la ciutat i concentrar part de la comunitat d’ètnia gitana en zones perifèriques. Així es va generar un greu problema de barraquisme (n’hi va arribar a haver prop de 900, amb més de 5.000 habitants). Un fet que es va anar accentuant amb els anys, ja que a la Perona van acabar traslladant-s’hi persones provinents d’altres zones, com el Somorrostro. La fi de les barraques va ser una vindicació del moviment veïnal, i no es va aconseguir fins a finals dels vuitanta.

Les obres de l’estació d’alta velocitat, a la zona on hi havia hagut les barraques de la Perona. Foto: Adrià Costa

També hi ha racons entranyables. Un dels indrets que sorprenen al foraster és la plaça Masadas, amb porxos i algunes terrasses que ha esdevingut símbol de la Sagrera que es voldria. És un dels espais harmoniosos i podríem dir que “sagrats” de l’entorn. Però també va costar déu i ajut arranjar-lo després que l’Ajuntament es decidís a enderrocar el mercat que s’hi havia establert. La zona estava molt deteriorada. Ara presenta un aspecte formidable.

La Plaça Masadas. Foto: Adrià Costa.
L’esperit de l’Assemblea de Catalunya

L’Onze de Setembre, la Meridiana entroncarà amb el procés sobiranista. Però no és el primer cop que ha estat escenari d’episodis de la història del país. N’és testimoni la plaça de l’Assemblea de Catalunya. Du aquest nom perquè molt a prop d’aquí,  a la parròquia de Crist Rei de la Sagrera, al costat, s’havia previst l’acte clandestí de constitució d’aquest moviment unitari de les forces antifranquistes. Tot estava preparat perquè així fos, el 25 de maig de 1971. Però la vigilància policial ho va impedir. L’Assemblea de Catalunya va ser una realitat uns mesos després, el 7 de novembre, i va néixer també en un recinte “sagrat”: l’església de Sant Agustí, al Raval.

La plaça va ser durant anys un espai degradat que ara llueix enmig del barri. L’última reforma es va fer l’any passat i va ser inaugurada per l’alcalde Xavier Trias. Al bell mig, una escultura creada per uns estudiants de disseny, triada en una consulta oberta als veïns. El títol és apropiat: “Les nostres arrels”, i vol recordar que aquest és un sol poble i que només avançarà si ho fa de manera cohesionada i sense que cap sector, barri o ciutat quedin enrere.